CAMINA AMB NOSALTRES, JUNT AL RAMAT, PELS VELLS ASSAGADORS VALENCIANS I ARAGONESOS

lunes, 12 de noviembre de 2012

ÀLBUMS AMB LES FOTOS DEL DARRER CANVI DE PASTURES


Ací teniu els enllaços de Facebook amb les galeries de fotografies que tenim fins ara. Segons ens vagen arribant la resta de fotos, anirem penjant-les.
La ruta, sense eixir del terme, va ser necessària per tal de donar descans a les praderies on la manada estava pasturant, per portar-la a un altre indret on passaran unes setmanes fins que es regenere l'àrea de pastura del Panxell.
Vam cobrir la ruta en unes 6 hores atès que anàvem aturant-nos per tal que, tant els cavalls com les cabres, anaren menjant de manera tranquila.

Ací teniu els enllaços amb els tres àlbums que fins ara hem penjat.

https://www.facebook.com/media/set/?set=a.435882103141544.101756.100001592735663&type=3

https://www.facebook.com/media/set/?set=a.437115939684827.102021.100001592735663&type=3

https://www.facebook.com/media/set/?set=a.4571739704495.168855.1621835863&type=3




jueves, 23 de agosto de 2012

ENS QUEDAREM SENSE BOSCOS? HOMENATGE A LES GENTS DE LA MUNTANYA


Com ja sabeu, des de Transhumàncies Valencianes pensem que l’ús intel·ligent dels ramats pot ser una de les mesures més adients per tal de tenir-ne cura del nostre sotobosc i així evitar els incendis i, si més no, facilitar la seua extinció.
Dit açò, no podem enganyar-nos. Els nostros boscos i muntanyes han patit d’ençà la industrialització dels anys seixanta un abandó que no només passa per l’activitat ramadera.
Els qui freguem la cinquentena hem pogut vore a les nostres muntanyes un munt d’activitats que feien que es treballaren abans com si d’un hort es tractés. A banda de l’abandonament de la majoria de les masies, hi havia activitats que hui son impensables. Volem retre un homenatge a les gents que treballaven les nostres serres amb treballs molt durs i sempre mal pagats.
*Anar a la punxa: Quadrilles d’homes acumulàven càrregues ingents de romer i argelagues per tal de nodrir els forns de les taulelleres de la zona de Castelló. Açò també valia per als forns de pà.
*Collir l’espígol: De menuts hem vist com es feia el mateix amb les mates d’espígol ó lavanda. Arribats al poble i en unes grans calderes, es bullia l’espígol per treure l’essència que es venia als francesos per fer colònia.
*Les carboneres: Les nostres serres estan atapeïdes de restes d’aquesta activitat. Per tal de fer carbó per a les conques i les cuines, els carboners netejàven, sense tallar-les, les carrasques i alzines. Amb les rames menudes s’elaboraba un carbó de gran qualitat i poder calorífic.
*Les caleres: A les zones amb gran presència de pedra calissa hi havia els forns de calç. Aquestos necessitaven una gran quantitat de biomasa per a funcionar.

A més a més hi havia d’altres activitats, com ara l’aprofitament de la resina dels pins i moltes altres que segurament oblidem dir-vos ara.
Aquells anys no van a tornar, però aquesta reflexió es necessària per tal de prendre consciència de que hi ha molta feina per davant i a més a més, hem de comptar amb un gran entrebanc, el canvi climàtic que va dessecant les nostres rieres i fonts.
Se'n sortirem? podran reeixir els nostres boscos? com ens contestàven els vells del poble en preguntar-los si hui plouria....a la nit t'ho diré!

lunes, 20 de agosto de 2012

ELENA ENS MOSTRA LA SEUA VISIÓ-RAMATS I SOBIRANIA ALIMENTÀRIA

Descubrí que hay una vibración que une a las especies y las equipara: humanos y animales formamos parte de un lenguage sin palabras, un idioma de sentimientos y necesidades compartidas que estructura la comunicación entre pastor y rebaño, también con el resto de seres del bosque.


La nostra companya Elena ha relatat la seua experiència amb els ramats tot lligant-ho amb el tema de la sobirania alimentària. Ací baix teniu el text. Esperem que us agrade i il·lustre. Salut!!

A RAPAZA DAS CABRAS

Desperté del letargo de la vorágine urbanita y decidí que había llegado la hora. Decidí que quería
compartir mi vida con animales -decidí que tenían que ser cabras-. Decidí buscar más coherencia
entre mis actos y mis sentimientos. Decidí zambullirme de un salto en el mundo natural. (La razón
de estas decisiones germinó un año antes, y el relato de las circunstancias que las desencadenaron
daría para tejer una historia más extensa de lo que puedo alargarme aquí).
Desperté en una aldea gallega rodeada de bosque autóctono. Descubrí un pedazo de tierra reservado
de la reforestación de pinos y el monocultivo de eucaliptos. Un paraíso de duendes, meigas, musgo,
líquenes, robles, castaños, manzanos, encerrados en un laberinto de zarzas, tojos y otros arbustos
hirientes.
Descubrí a unos animales fascinantes que custodiaban el bosque: un rebaño de cabras instalado allí
años atrás como parte de un proyecto medioambiental de desbroce anti-incendios.
Descubrí un ser igualmente fascinante entregado al cuidado del rebaño. Descubrí el mundo a través
de sus ojos de pastor constante, de cuidador minucioso, de ordeñador devoto, de amante de la leche
y sus posibilidades, de observador privilegiado, de aprendiz aplicado de la naturaleza, de precoz
visionario y practicante de una forma de vida más consciente.
Descubrí que yo no soy como pensaba que era, sino que puedo ser mucho más. Mucho más fuerte,
mucho más valiente, mucho más feroz, mucho más lunática, mucho más desorientada, mucho más
introvertida, mucho más inestable, mucho más sensible, mucho más cruel, mucho más sana, mucho
más sabia, mucho más libre.
Descubrí que el tiempo no existe, pero sí los ciclos, los ritmos y las estaciones, y que se suceden en
continuo cambio. Descubrí que hay una vibración que une a las especies y las equipara: humanos y
animales formamos parte de un lenguaje sin palabras, un idioma de sentimientos y necesidades
compartidas que estructura la comunicación entre pastor y rebaño, también con el resto de seres del
bosque.
Descubrí que la tarea de cuidar no es un trabajo, sino una responsabilidad de doble filo. Si puedes
proyectar y recibir amor en todo lo que haces, tu vida es tan plena que tienes ganas de agradecer a
gritos tu suerte, desde que te levantas al alba con ilusión desbocada, hasta que llega la noche y
sigues trabajando bajo un cielo lleno de estrellas, sin farolas que te estorben.
Descubrí que si no eres capaz de entender que el esfuerzo es crecimiento, que los contratiempos son
aprendizaje, que el abatimiento no es la medida del límite de tus fuerzas, sino de tu paciencia, tu
tarea puede ser un desesperante infierno que no conoce de horarios, días festivos, ni treguas.
Aprendí que un rebaño de cabras parece un ejército de cuadrúpedas cornudas que avanza
implacable por el bosque. Sin miedo al dolor, porque no se pinchan (aunque sí se rajan las orejas
por culpa de los crotales de identificación oficial), penetran entre macizos de arbustos espinosos, y
los muerden, patean y cornean, hasta dejarlos reducidos a nada.
Aprendí que hay que tener paciencia para ver los resultados, pero al final, siempre triunfan las
cabras. Es un trabajo de años: las zonas por las que pasan ellas a diario están suavizadas,
despejadas, comunicadas por mil sendas y senderos, y resultan amables al caminar.
Aprendí que un rebaño de cabras parece un ejército, pero no lo es. Es una gran familia de
labradoras, abonadoras y sembradoras. Son diseminadoras de excrementos vegetales rebosantes de
semillas que, además de fertilizar la tierra, la fecundan de biodiversidad.
Son excelentes jardineras, que recortan lo que sobra, lo que impide pasar a unos y crecer a otros, y

fortalecen lo que debe permanecer, lo que se arraiga con fuerza, sujeta la tierra y convoca la lluvia.
Son las ingenieras que diseñan y modelan el paisaje. Dan forma al monte, asentando el suelo bajo
sus pezuñas y conformando caminos donde antes sólo había pendientes intransitables para el ser
humano.
Descubrí que, a medida que el bosque se hacía más benévolo, fue convirtiéndose en un atractivo y
suculento botín para cazadores y leñadores.
Los cazadores aumentaron su número a medida que los animales salvajes iban disminuyendo.
Descubrí que los días en que el monte estruendaba disparos, los lobos se abalanzaban sobre nuestro
rebaño, a falta de otras presas menos domésticas que comer.
Los taladores entraban hasta el mismo corazón del bosque, ya sin trabas que frenen sus máquinas, y
arrebataban de allí a sus miembros más ancianos. Centenarios.
Escuché las palabras dolidas del pastor al presenciar una tala tras otra: “¿Cómo se calcula en cifras
la cantidad de dióxido de carbono que secuestra un árbol cada año, el oxígeno que regala, la lluvia
que contribuye a producir, cómo pesar las toneladas de bellotas que alimentan a tu rebaño durante
meses, cómo reponer a un ser que ofrece refugio a miles de especies, generadoras de
Biodiversidad? Son árboles a los que me he subido para buscar y llamar a mis cabras desde su
copa, árboles en los que he descansado bajo su sombra en días de 40 grados de temperatura,
árboles a los que he puesto nombre y me ayudan a orientarme en el monte. Se me parte el corazón
al ver cómo hacen rodajas para quemar en la estufa un tronco con el que, al menos, podrían haber
construido la viga que sostenga una casa entera. De todas formas, el dinero que paguen por su
madera no compensa todas las pérdidas”.
Aprendí que un rebaño de cabras es una cuadrilla de agentes forestales que trabaja sin descanso y
con placer, que se abastecen de lo que el Sol y la Tierra les proveen, que no reclaman ningún sueldo
y sin embargo ceden los frutos de su vientre y sus ubres para nuestra alimentación.
Aprendí que las cabras, quienes hacen el trabajo duro, no necesitan nada. No necesitan un pastor
que les guíe hacia los mejores pastos, porque ellas ya saben encontrarlos, y saben la mejor manera
de administrárselos en el tiempo para no erosionar en exceso el terreno. No necesitan un perro que
las obligue a reunirse cuando ellas se disgregan en pequeños grupos, pues eligen repartirse las zonas
de pastoreo de manera que todas pueden comer más y mejor.
A lo sumo, necesitan un guardián que las proteja de los lobos.
Los pastores sí necesitamos. Necesitamos aumentar el tamaño de los rebaños más allá de lo que es
natural (aumentando también la dificultad del trabajo, los costes, y la erosión en el terreno) en busca
de la -precaria- viabilidad económica. Necesitamos un perro que nos ayude en nuestra tarea de
proteger lindes y fronteras donde las cabras tienen el paso prohibido. Necesitamos comer bien, sana
y suficientemente, para soportar la dureza de un intenso esfuerzo. Necesitamos poder vivir de
nuestro trabajo. Necesitamos cobrar un sueldo digno que compense las incontables horas que
dedicamos al cuidado de animales y bosque. Necesitamos que la venta de los productos derivados
de las cabras puedan ser pagados a un precio justo, razonable tanto para productores como para
consumidores. Necesitamos que se eliminen pronto las trabas legales que hacen impagables los
costes impuestos de veterinarios, intermediarios, etc. Necesitamos descansar para reponer fuerzas
-físicas y emocionales- que nos permitan seguir desempeñando nuestra labor diaria con ilusión,
convencimiento y amor (la única manera de hacer bien este trabajo). Así pues, necesitamos poder
compartir y repartir el trabajo, hacer turnos entre más de una persona para disfrutar de tiempo libre.
Una actividad tan maravillosa como es el pastoreo debería poder compaginarse con otras
necesidades de realización personal.
Aprendí que lo único de lo que se carece en mitad del monte es de otros seres humanos afines. Son
pocos los pobladores que resisten en el ámbito rural, y aún son menos quienes viven la naturaleza

con respeto, en lugar de enfrentarla como un inconveniente, aprovecharla como un negocio del que
lucrarse sin ningún escrúpulos, o simplemente ignorarla.
Descubrí que cuando los animales se convierten en tu familia y la naturaleza en tu casa, echas de
menos a otras personas que te recuerden el lenguaje hablado, el pensamiento abstracto, y además la
conciencia de grupo, de pertenencia a otra manada, a una especie, a algo que se extiende más allá de
ti misma, y por tanto, te prolonga.
“Quien hambre tiene con pan sueña”- dice un refrán.
Soñé una noche con el Bosque, y con una pequeña comunidad que vivía de, por y para él. Soñé que
la comunidad acudía a consultarnos a los pastores antes de adentrarse entre los árboles, porque
éramos los Comunicadores del Bosque. Nosotros, quienes más le conocíamos y a diario le
recorríamos, recibíamos sus deseos y necesidades, sus bendiciones y agradecimientos, y los
transmitíamos al resto de los habitantes. Soñé que juntos disfrutábamos de una vida sencilla, plena y
en armonía con la naturaleza.
Y la civilización me arrastró de nuevo a su imsomnio sin sueños. La explotación ganadera que
posibilitó mi extraordinaria vivencia no es viable económicamente, pues depende de una
subvención que nunca llega. Uno de los últimos rebaños de cabras que quedan en aquella zona
tendrá que irse de allí por falta de dinero, entre otras cosas, para pagar sueldos dignos. Puede que,
sin cabras, el bosque vuelva a rodearse de espinos y ocultarse de la intrusión de recaudadores de
botines. Pero también puede que, sin limpiadoras que eliminen el material combustible, el bosque
perezca como pasto de las llamas. Entre enero y octubre del año pasado ardieron 21.600 hectáreas
de suelo gallego.
¿Seguimos durmiendo, o despertamos de una vez?....uhhnnn....ahhhhhhhh.....!!!


martes, 3 de julio de 2012

TOTS ELS ÀLBUMS DE FOTOS DE TRANSHUMÀNCIES VALENCIANES



Estimats amics i amigues, ací baix teniu l'enllaç amb el recull de totes les imatges que hem publicat al facebook des que, a setembre de 2010 vam començar a mostrar-vos les nostres activitats amb els ramats d'ovelles, cabres i darrerament cavalls. Esperem que us agraden! Salut!



viernes, 29 de junio de 2012

CAVALLS DESCALÇOS EN TRANSHUMÀNCIA SINGULAR


Com alguns recordareu, el passat octubre i davant la impossibilitat de fer el camí transhumant amb les ovelles, vam prendre la decissió de fer la ruta amb quatre cavalls descalços i tres cabretes que li quedàven a Miquel.
En anteriors entrades hem donat notícia d'aquest viatge, podeu vore-ho punxant damunt d'aquest enllaç: http://transhumanciesvalencianes.blogspot.com.es/2011/10/ens-preparem-per-una-transhumancia.html
Es tractava en definitiva de no deixar de fer la transhumància i aprofitar l'avinentessa per a senyalitzar l'assagador, donar-lo a conèixer a pastors que no havien transhumat i posar a prova els nostres cavalls per tal de fer-los servir qualsevol dia per a substituïr la furgoneta de suport.

Punxant en aquest enllaç hi trobareu les fotos dels participants que encara no ens les havien fet arribar: https://www.facebook.com/media/set/?set=a.384420311621057.87708.100001592735663&type=3#!/media/set/?set=a.384420311621057.87708.100001592735663&type=1


lunes, 18 de junio de 2012

EL VII CONCURS DE GOSSOS DE RABERA CONSOLIDA ARES COM A CAPITAL DE LA RAMADERIA VALENCIANA


Aquest cap de semana se celebrà a Ares del Maestre el VII Concurs de Gossos de Rabera del País Valencià.  Enguany, la gossa Luna del pastor basc José Ramón García, es va enlairar per sobre els 12 participants d’aquesta edició.
Com cada any cinc membres de Transhumàncies Valencianes, vam acudir a gaudir de la competició en la que ens vam retrobar amb un nodrit grup d’amics i amigues que soventegen aquestes fites. Durant el desenvolupament de les proves vam poder saludar de bell nou a Juli Bayot, organitzador i ànima d’aquest event, així com a Jesús Beneito d’Agres i Jorge Oteiza de Bertiz (Nafarroa) i guanyador de l’edició de l’any passat. A més a més enguany formava part del jurat la nostra amiga Anna Gomar que, desplaçada des de La Safor, acumularà els coneixements i experiències necessàries de cara a muntar un event similar a les nostres comarques centrals.
Enguany el vent que va bufar durant l’assoleiat matí de diumenge, va possibilitar el gaudir de la festa sense patir la calor d’edicions anteriors, tant les ovelles com els gossos, pastors i públic ho vam agrair. La prova  es va desenvolupar en dues mànegues i sota la preeminència de la raça border collie, atès que només Jesús amb el seu gos d’atura i els pastors euskalduns amb els seus gossos de pastor basc, van desafiar el quasi monopoli d’aquesta raça de pastor escocesa. És una llàstima que cada vegada queden menys pastors per les nostres terres i és també una pena que, malgrat la nostra admiració pel treball i seny desenvolupat pels borders collie, els nostres gossos autòctons de rabera, vagen poc a poc desapareguent.
Acabat el concurs, participants i amics de l’encontre, on la competició sempre passa a un segón lloc per sobre la companyonia, vam poder gaudir un dinar de germanor en el transcurs del qual vam conversar amb Ramón Mampel, secretari general de La Unió de Llauradors i Ramaders i veí de la contrada. Després del dinar i amb el lliuraments de premis,  acabà l’edició anual d’aquesta fita que ja ha consolidat la localitat d’Ares com a capital de la ramaderia del País Valencià.
Us deixem ací una galería d’imatges recollides durant la prova i penjades al nostre facebook, per tal de que us feu una idea de l’event. Fins el proper any!
https://www.facebook.com/#!/media/set/?set=a.378136165582805.86341.100001592735663&type=1

jueves, 17 de mayo de 2012

VII CONCURS DE GOSSOS DE RABERA-ARES


Com cada any, els membres de Transhumàncies Valencianes, anirem a Ares del Maestrat per tal de participar en l'ùnic concurs de gossos de rabera que hi ha al llarg i ample del País Valencià. Hem tingut notícies de que, ben aviat, en tindrem un altre a realitzar per la zona de La Safor, mentrestant, paga la pena acostar-se a Ares i gaudir d'un dia presenciant una activitat molt singular i desconeguda entre nosaltres.

El Diumenge dia 17 de Juny tindrà lloc la VII edició d'aquesta competició de treball amb gossos pastors, ja consolidada dins del calendari d'aquest tipus de competicions que es vénen celebrant a Catalunya, País Basc, Navarra i Comunitat Balear, i l'única que se celebra a la Comunitat Valenciana. En aquesta edició es va a contar amb la presència de pastors procedents de Catalunya, País Basc, Navarra, Illes Balears i de la Comunitat Valenciana, ressenyant l'augment de representants d'aquesta última al llarg de les edicions, amb pastors procedents tant d'Alacant com de València i sobretot de Castelló, destacant la presència de diversos pastors de la comarca tant dels Ports com de l'Alt Maestrat. La diferent procedència dels pastors dóna lloc a diferents maneres de comunicar-se amb els gossos i també diferents idiomes i, al mateix temps, possibilita la presència de diferents races de gossos pastors de les quals és majoritària la raça Border Collie (originària d'Anglaterra) però on també destaquen el Pastor Basc (Euskal Artzain Txakurra) i el Pastor Català (Gos d´atura), la forma de la qual de treball és també distinta.

Teniu més informació i el programa en el següent enllaç: http://concursgossosderaberaares.com/index.html

lunes, 14 de mayo de 2012

CONCLUSIONS DE LA XARRADA-LA TRANSHUMÀNCIA EN PRIMERA PERSONA



Després d'una breu introducció envers el significat històric de la transhumància i el perill actual de la seua desaparició, Juanjo Muñoz va donar la paraula als pastors, autèntics protagonistes de les transhumàncies i sense els quals, com palesa l'actual aturada de l'activitat, no te trellat fer el camí tot i que se li donen altres usos com ara el turisme rural: "no volem fer de la nostra activitat un parc temàtic ramader".
Moderats per Anna Gomar, els pastors van començar explicant els greus entrebancs que pateixen, no només per tal de reivindicar les
vies pecuàries durant el camí transhumant, sinó per viure actualment del ramat. Així Jesús Beneito a preguntes d'un dels assistents afirmà que "podríem viure de la ramaderia sense ajudes però a canvi de que el mercat tingués en compte que no pot tindre el mateix preu una carn ecològica i d'alta qualitat, que la criada amb pinsos i estabulada".
Miquel Conejos va centrar el seu parlament en els beneficis de la ramaderia extensiva i concretament va definir la transhumància "com una festa, un regal per als pastors i les gents dels pobles per on discorre la ruta" El seu germà Vicent va afirmar que "si les administracions
volgueren, en els pobles de muntanya del nostre país tindríem la carn de bades, està tot perdut i els animals tenen més menjar que mai, el que no tenim es gent jove que vulga enganxar-se al carro".
Tot i que en reiterades ocasions la moderadora va tractar de reconduir les intervencions per tal que es parlés de la transhumància, les preguntes del públic aviat portaren la xarrada cap a la viabilitat de la ramaderia. En l'ambient es palesava que, a diferència dels agricultors ecològics, els ramaders no poden col·locar el seu producte directament als consumidors ateses les exigències sanitàries que comporta.
Davant la possibilitat de crear cooperatives de pastors per a dur endavant la gestió d'escorxadors comarcals per tal d'evitar la dictadura dels
intermediaris, la veterinària Anna Gomar va concloure que els pastors "estan molt desunits, la meua experiència es que costarà unir-los com ho fan a altres indrets".
"Les autoritats del País Valencià, no son sensibles com a França, País Basc
o Catalunya, on hi ha menys paperassa per a vendre la producció de manera directa, ací s'afavoreix més els intermediaris", reblà Juanjo Muñoz. "Els valencians no han aprés a voler-se i això ens passarà factura, a tot arreu s'auto-organitzen i reivindiquen allò local, ací entenem la modernitat com la imitació acrítica dels pitjors models que veiem fora", afirmà en eixe sentit un petit productor ecològic de la zona.
Acabat l’acte, ja durant el sopar, vam quedar en vore’ns el proper 17 de juny a Ares on assistirem al Concurs de Gossos de Rabera, del que us mantindrem informats.

jueves, 3 de mayo de 2012

LA TRANSHUMÀNCIA VALENCIANA EN PRIMERA PERSONA



Estimades amigues i amics, el proper divendres 11 de maig a la sala de conferències d'ACPV (vegeu cartell) a Gandía, tindrà lloc una xarrada-col·loqui al voltant de les transhumàncies en la que Miquel i Vicent, els pastors de Petrés i membres de Transhumàncies Valencianes, junt a Jesús Beneito, ramader d'Agres i Anna Gomar, veterinària, explicaran els beneficis i l'abast de futur que tenen la ramaderia extensiva en general, i la activitat transhumant en particular per tal de garantir la sobirania alimentària pel que fa a la ramaderia a les nostres terres.
Tal i com vam fer ara farà un any, a la seu de la Fundació Jaume I d'Ontinyent, tractarem de conscienciar al personal de la importància que té per al nostre paisatge i per a la preservació de flora i fauna, així com per a la prevenció d'incendis i l'avançament en la sobirania alimentària, la recuperació de la ramaderia tradicional extensiva.
Tot i això, el que més ens preocupa i així ho palesarem durant la xarrada, es la recerca del necessari relleu generacional. El món rural valencià i més concretament el ramader pateix un perillós envelliment de les gents que hi treballen. Per això és tan important per a nosaltres l'apropament dels ramats a les noves generacions urbanes i per això, des de Transhumàncies Valencianes maldem per facilitar l'acompanyament i ajuda als pastors de qualsevol persona que, des del més absolut desconeixement, vullga viure aquesta experiència única.
Us esperem!!



miércoles, 2 de mayo de 2012

TRANSHUMANT AMB PELEGRINS - LES CÀRREGUES DE LES USERES



Com tots els anys i fidels a la cita amb la primavera, membres actius de Transhumàncies Valencianes, hem anat a la Pelegrinació de Les Useres.
A més de la gernació de caminants de diverses procedències i creences, vinguts del nord i del sud del nostre país, a més dels dotze pelegrins, el guía, els clavaris, els promeses, etc...aquesta pelegrinació que es perd en la nit dels temps, sería totalment impossible sense l'ajuda de les déneu montures que porten els queviures, atifells, vestits i demés materials necessaris per a passar dos dies i una nit pelegrinant per la zona més ferèstega de les nostres muntanyes.
Aquesta galeria de fotos vol ser només una mena d'homenatge a les cárregues, cavalls, matxos i mules que donen suport a la secular caminada.
Ací teniu un enllaç per tal de visualitzar-les:
https://www.facebook.com/media/set/?set=a.349123298484092.81101.100001592735663&type=3#!/photo.php?fbid=349123391817416&set=a.349123298484092.81101.100001592735663&type=1&theater

A més a més, per a qui no conega aquesta pelegrinació,. us adjuntem ací el que diu la nostra viquipèdia:
Els Pelegrins de les Useres
De Viquipèdia
 
Els Pelegrins de les Useres és una tradició religiosa que té lloc cada any a Les Useres, (l'Alcalatén). Consisteix en una romeria de 35 km entre la població i el santuari de Sant Joan de Penyagolosa, situat a la muntanya del mateix nom.[1]
Es tracta d'una tradició del segle XIV, que es repeteix el darrer divendres del mes d'abril. Els pelegrins preguen per aigua, collita i contra la pesta. Els actes que acompanyen al Camí (misses, parades, menjars...) pràcticament no han canviat des dels seus inicis. El silenci regna en la peregrinació, només trencat pels cantors d'antigues composicions medievals. La companyia està formada per 13 homes de la localitat.
Tot i això, la celebració és de procedència pagana, i l'Església e'n va apropiar posteriorment. Alguns veïns de Les Useres creuen que es tractava d'una cerimònia de celebració de l'edat adulta, on dotze joves s'acomiadaven dels progenitors i acompanyaven el Pare -com encara se li diu al guia- cap al Penyagolosa.

 

El camí

El recorregut entre Les Useres i el Penyagolosa té 35 km i un desnivell acumulat de més de 1.000 metres. Travessa els termes de les Useres, Llucena, Xodos i Vistabella del Maestrat.[2] Es tracta d'una via de comunicació comarcal d'una arrelada tradició, que uneix els pobles de la zona. Per això, la via passa junt a vies pequàries, ermites, masies, castells, fonts i peirons, entre d'altres. Tot això entre zones de gran riquesa mediambiental, amb matolls, carrasques i pins, la qual cosa ha convertit el Camí en un atractiu per al turisme rural.
El camí es fa en dues jornades. La primera és la pujada, on es para a Sant Miquel de les Torrocelles per escoltar missa, i s'arriba a Sant Joan, on es passa la nit; la segona jornada és la baixada fins el punt de partida. El dissabte de Trinitat, el Camí també es recorregut per les rogatives de Xodos a Sant Joan.

 Monument Natural

Ha estat declarat per Acord de la Generalitat Valenciana el 18 d'abril de 2007 Monument Natural[2] pel seu gran valor ecològic.
El camí discorre a través d'un paisatge format per escarpades llomes disposades paral·lelament a la costa, amb profunds barrancs i àmplies àrees de matoll, carrascars i pinedes. El seu important desnivell permet gaudir d'un canvi progressiu de la vegetació, que s'adapta gradualment a l'altura i, per tant, al rigor climàtic continental de la muntanya.
En aquest gradient altitudinal es passa per uns quants pisos de vegetació. En les parts més baixes destaquen les formacions dominades per la carrasca (Quercus rotundifolia) i la pineda de pi blanc (Pinus halepensis), situats per davall dels 1.100 metres. Al voltant d'aquesta altura i en les zones més fredes, exposades i de sòls més pobres, apareix la savina turífera (Juniperus thurifera), en les seues característiques formacions d'estructura adevesada, amb presència o sense presència de la carrasca. A major altitud, amb l'increment de les precipitacions, aquesta vegetació és substituïda per roure valencià (Quercus faginea) i les pinedes de pinassa (Pinus nigra) i pi roig (Pinus sylvestris).

Senderisme

El Camí dels Peregrins de les Useres forma part de la ruta senderista GR-33.[3] Aquesta ruta, impulsada pel Centre Excursionista de Castelló, uneix el Penyagolosa, muntanya-símbol de les comarques del nord del País Valencià, amb la capital de La Plana, passant pel santuari de la Mare de déu del Lledó

miércoles, 25 de abril de 2012

LA LLUITA CONTRA L'ARGELAGA, SENSE FINAL


La part muntanyenca de El Panxell es troba atapeïda d'argelagues. Aquest arbust espinós, sempre que no siga excessivament frondós, permet crèixer a la seua ombra tot un garbuix d'altres herbes com ara el cerberet, l'alfals bord, la segadissa, la trepadella, els trèbols i demés. El nostre problema rau en que, a diferència dels matolls de romaní o del salat, ací els cavalls no poden regirar ni cercar amb la boca ni desplaçar amb el cap les branques baixes de l'arbust per tal d'accedir a plantes suculentes de sota, es punxen i abandonen deixant rere seu una valuosa quantitat de menjar.
Com que no podem permetre'ns perdre el forratge que atresoren, estem procedint a retirar-les d'enmig. Aquest treball és feixuc i pessant atès que no pots atacar-les sense uns bons guants de cuiro que arriben fins el colze, unes estenalles llargues i una forca. Fins i tot així, la seua manipulació s'assembla molt a la dels pastors elèctrics, sempre et cau alguna mossegada.
Tot i això i cada dia una estoneta, anem poc a poc tallant-les i retirant-les fins els marges de la parcel·la per tal que facen de bardissa. També esperem així ampliar la superfície de past ja que, per cada argelaga retirada es pot comptar amb gairebé un metre quadrat de terra neta i apta per al creixement d'altres plantes que les haques pugen aprofitar.
La part negativa d'aquesta tasca pot estar en l'eliminació d'arrels necessàries per tal de fixar la terra i evitar les escorrenties, esperem que deixant els arbusts no punxosos dels que hem parlat adès, no tingam que actuar contra l'erosió en un futur.

lunes, 23 de abril de 2012

UN DESCOBRIMENT: EL SALAT, EL SALADO


El Panxell està situat en una parcel·la de al voltant de 6 hectàrees de les quals gairebé la meitat està sembrada de trepadella i l'altra meitat està formada per muntanya sense conrear. I precissament en aquesta zona, ja des del principi ens va cridar l'atenció que els caballs menjaven amb deler un arbust desconegut per a nosaltres. Entre el romaní i les argelagues creix aquesta planta que, a més a més no es troba a altres indrets de la muntanya de la zona, ni tan sols del mateix panxell.
Vam començar la recerca preguntant a uns i altres, al remat un ramader del veïnat es va aclarir el dubte: "Eso es el salado y mis vacas también se lo comen muy bien" inmediatament vam començar la recerca a la xarxa i vam trobar el que creiem que respón la nostra incógnita. Es tracta d'una planta que creix només als sols salins, resulta que al Panxell hi ha un sector de sols molt calcàris i, segurament amb alta salinitat.
Vegeu el que diu al respecte la wikipèdia
Arbusto perennifolio, hermafrodita, de hasta 2 m de altura, muy ramoso, de porte irregular, blanquecino. Tallos erguidos. Ramas más o menos erguidas. Corteza pardo grisácea. Las ramillas jóvenes verdes o rojizas, pero siempres cubiertas en mayor o menor medidad de granitos blancos (depósitos de carbonatos), lo que les da un aspecto blanquecino-ceniciento. Hojas, de obovado-lanceoladas a obovado-espatuladas, primero se estrechan hacia la base y luego se ensanchan formando una especie de vaina que rodea el tallo, un poco carnosas, con el margen entero, cumeditebiertas de depósitos calcáreos, alternas. Flores en inflorescencias racimosas espiciformes, sin hojas. Cáliz tubular, no anguloso, de unos 9 mm, con 5 dientes agudos muy cortos, rojizo. Corola (10-20 mm de diámetro), muy vistosa de color rosa intenso o violácea, con los pétalos soldados en la mitad inferior formando una sola pieza; lóbulos libres anchos, trasovados, abiertos: En el centro aparecen 5 estambres soldados por sus filamentos al tubo de la corola; anteras amarillas. El fruto es diminuto, largamente oval, membranoso, situado en el interior del cáliz persistente. Florece en primavera, verano y otoño. Fructifica en verano, otoño e invierno.[1]




jueves, 19 de abril de 2012

NOTÍCIES VÀRIES DES DE "EL PANXELL"



Ara ja fa un mes i escaig que vam arribar a la nostra nova llar. Tot i que hem patit uns dies de fred intens, neus, matacabres i molt de vent, els cavalls es troben molt bé i el període d'adaptació evoluciona sense més novetats.
Hem hagut de sectorialitzar la parcel·la ja que els pastos baixos de vora al barranc i que estaven sembrats de trepadella han estat molt menjats i trepijats, ara les terres necessiten descansar per tal de permetre que, amb la saó que ens han dexat els ruixats de primavera, l'herba torne a crèixer de bell nou.
Traslladats ara a la part muntanyenca de "El Panxell", els nostres cavalls menjen ara alfals bord, salats, esparcet, cerver, segadissa i un munt més d'herbes nutritives. Esperem que puguen reeixir sense necessitat de complementar-los amb pinso.
Pere Truc, el cadellet que vam rebre a desembre, ja es tot un gos de pastor. Intel·ligent i molt treballador es l'autèntic senyor de la manada i, malgrat que encara li falta molt d'aprenentatge, ja apunta maneres.
Hem rebut les primeres visites, des de Galícia, on estava treballant de cabrera amb una rabereta de 200 animals, ha vingut a ajudar-nos uns dies Elena.També hem contactat amb la gent dels voltants implicada en els temes de sobirania alimentària i d'ara endavant iniciarem projectes compartits en comú.
El nostre amic Vicent Conejos, germà de Miquel i pastor jubilat, membre cabdal del nostre equip de transhumàcia, ha tingut un ensurt treballant al camp i ha salvat l'ull per poquet. Li desitgem una rápida recuperació.
Finalment contar-vos que durant aquesta primavera hem estat convidats per ACPV de Gandia per a donar una xarrada-col·loqui al voltant de les transhumàncies a la seua seu. Com que la data està encara per concretar, avisarem per aquest blog i pel facebook de la data i el contingut per si algú de vosaltres vol vindre a conèixer la nostra passió. També intervendrán una veterinària de la zona i un pastor local que ha fet transhumància en el passat.
Seguirem informant!!

miércoles, 4 de abril de 2012

LA TREPADELLA, ESPARCET Ó PIPIRIGALL


Com que alguns ens heu preguntat: Quina herba es pastura a El Panxell? Qué teniu plantat al past? Us aclarim que es tracta de la trepadella, herba forratgera semblant a l'alfals i que s'adapta d'allò més bé a les condicions de secà.

Us adjuntem el que diu la wiquipèdia:
Característiques
Planta perenne, encara que sota cultiu es fa durar uns tres anys, d'uns 80 cm de alt amb tiges erectes cobertes de certa pilositat. Les fulles són de disposició alternada imparipinnades, oblongo-el·líptiques o només el·líptiques. Tenen d'entre 6 a 12 parells de folíols a més d'un d'imparell.
La inflorescència és en forma d'espiga i pedunculada, amb bràctees lanceolades. Las flors son hermafrodites, zigomorfes i pentàmeres amb forma de papallona d'entre 8 a 13 mm, de color rosat o blanquinós i amb fines línies porpres longitudinals. El fruit és un petit llegum (5-8 mm) idehiscent, rodona i una mica espinós. Floreix a la primavera, estiu i principi de tardor.

És planta típica dels secans on si la pluviometria no és elevada acostuma a donar més rendiment que l'alfals. Va molt bé en terres calcàries. Se sembra a la primavera o a la tardor, el primer any germina però gairebé no creix per això antigament se sembrava junt amb un cereal que era la collita del primer any. Se sega quan floreix o poc després. També es pot aprofitar per pasturar-lo directament pel ramat. El primer dall se sol fer al maig o juny i si de cas plou és possible fer un segon dall o més. Aquesta planta no cansa el terreny i es pot tornar a sembrar sobre ella mateixa.

És un bon farratge comparable a l'alfals, però que a diferència d'aquest no provoca meteorisme (inflament de la panxa) als animals remugants encara que es consumeixi sense barrejar-ho amb palla. Tradicionalment ha estat farratge d'ovelles, cavalls i també conills. És una planta molt mel·lífera i dóna una mel monofloral molt apreciada.

miércoles, 28 de marzo de 2012

JA ENS TROBEM AL PANXELL!!!!



Rere dues setmanes d'atrafegades anades i tornades, viatges amb el remolc, transports de forratge i demés, els set membres de la manada ja pasturen a la nova llar que els hem buscat.
Envoltat de cingles i muntanyes i travessat per un barranc que porta aigua tot l'any, la petita vall de prats i pastos muntanyers farcits de menjar i espai per còrrer, es troba en les estribacions de l'Alt Palància però ja en la vessant del riu Millars.
Aquesta ubicació, més tranquila i amb un règim pluviomètric més generós, esperem que ens ajude a començar una nova etapa il·lusionant i farcida de projectes a futur.
Malgrat les nevades que ens van rebre només recalar en la parcel·la, Atila, Nala, Pusa, Saladín, Turkana, Sayed i Ayelén, s'han adaptat perfectament a la pastura, el clima i el terreny.
Us adjuntem l'enllaç al facebook amb una galeria de fotos:

RECUPERANT LA CANYADA QUE ES VA PERDRE FA 40 ANYS

TRANSHUMÀNCIA ORIHUELA DEL TREMEDAL - PETRÉS

Transhumància és el viatge que, des de temps ancestrals, realitzen els ramats per a canviar de pastures. Aquesta explicació que sembla tan simple pot desplegar-se en diferents possibilitats, segons la geografia, els animals, el clima…i diversos etcèteres.
En el nostre cas, la Transhumància va significar un descobriment.
Passejar amb 800 ovelles per una de les Canyades Reals, que tradicionalment connectaven el Regne de València amb Terol, en ple segle XXI és una experiència que no et poden explicar amb paraules. Si tenim en compte que aquesta ruta fa 40 anys que es va abandonar, i que el camí que correspon per dret als animals està envaït per carreteres i construccions, el passeig pren tints de reivindicació. Si afegim la convivència amb els pastors i la vida en plena naturalesa, el passeig és una aventura i un desafiament personal.
Amb tots aquests ingredients, el passat maig ens embarcàrem en un viatge un grup d'aventurers, sense saber el que ens esperava.
I ens esperaven vivències les quals no s'obliden fàcilment: una amistat gairebé instantània entre els desconeguts que ens vam ajuntar allí, ens esperaven riures, emocions, moments difícils que es passaven millor entre cançons i acudits, ens esperava un aprenentatge per contagi de la vida senzilla dels pastors i de la seva saviesa natural. Cadascun ens trobem amb reptes personals i cadascun va aprendre un poc més de si mateix.
Fins i tot, a alguns ens està empenyent a realitzar grans canvis en la nostra vida.
Entre aquestes coses inesperades que ens han succeït es troba la relació d'amistat, que perdura després del viatge, i també la intenció que seguisca sent així durant el major temps possible. I un propòsit: fer el possible per que les Cañadas Reals que queden no es perden, i sent ambiciosos, recuperar aquelles que van caure en l'abandó.
Tanta ambició és millor abastar-la a poc a poc, així que el nostre primer pas és donar a conèixer la Transhumància a persones que, com nosaltres al principi, no tenen contacte amb els animals o la vida pastoril en el seu dia a dia. Creiem que és necessari que els urbícoles tornem a retrobar-nos amb les nostres arrels rurals, amb l'essència de la vida, amb la naturalesa.
Així que estem preparant el viatge de tornada del ramat, per a baixar-lo al Regne (com diuen els pastors que es mouen entre València i Teruel) el 27 d'octubre. Animem a totes les persones que llisquen açò a unir-se a nosaltres i descobrir experiències úniques.

VOLS VINDRE A LA TRANSHUMÀNCIA?

VOLS VINDRE A LA TRANSHUMÀNCIA?
Eixirem amb el ramat d'ovelles des d'Orihuela del Tremedal, a on han passat l'estiu, per tornar a dur-les a Petrés. Desfarem el camí que vam fer el mes de maig passat pel vell assagador de la ruta de Barraques. Si t'animes, t'oferim la possibilitat de fer un viatge d'aventura i senderisme molt especial on et mouràs en el temps i l'espai. El nostre equip posarà al teu abast la logística necessària per a què tu només hagues de caminar i gaudir de l'experiència. POTS VORE LES ETAPES DESPLAÇANT-TE AMB EL CURSOR FINS EL FINAL D'AQUEST BLOC.

EL QUE APORTA L'ORGANITZACIÓ...

Si véns amb nosaltres, pots oblidar-te de dur pes i de la logística. Això corre pel nostre compte. A PARTIR DEL 27 D'OCTUBRE POTS INCORPORAR-TE I DEIXAR-NOS EN QUALSEVOL MOMENT. POTS VINDRE AMB NOSALTRES TOT EL CAMÍ Ó ELS DÍES QUE DESITGES. TELEFONA'NS I HO PARLAREM!

*L'equipatge que portes anirà en la furgona de suport. Podràs accedir a ell diverses vegades al llarg del dia. Tu només has de dur un sarrò amb una mica de menjar, roba i aigua.

*Desdejuni: Cafè, infusió, llet i bolleria.

*Recapte del dia: -Una barreta de xocolata. -3 peces de fruita ó verdura -3 entrepans d'embotit i formatge

*Sopar de calent: Un plat de cullera i un segón contundent.

*Tenda de campanya, muntatge i desmuntatge.

*Dutxa cada 2/3 dies

*Recollida des del punt d'encontre i portada a punt d'eixida

*A més a més: Al llarg del dia t'ensenyarem com funciona el ramat, aprendràs un munt d'història de la ruta que transitem (conquesta Jaume I, revoltes morisques, guerra civil, maquis postguerra, etc). També aprendràs a distingir un grapat de bolets (rovellons, colmenilles, xampinyons, setes de card, parasols, etc...)

*A la nit: Foc de campament amb música (guitarra i bandúrria), anècdotes i experiències dels pastors. Les rialles estan garantides i no tindrem queixes dels veïns.

EL TREBALL NO ESTÀ RENYIT AMB L'ALEGRIA

EL TREBALL NO ESTÀ RENYIT AMB L'ALEGRIA
Si camines amb nosaltres, oblidat de la imatge que t'hages pogut fer d'avantmà. Som un equip jove i dinàmic que sap combinar de manera adient el treball amb l'oci. Des del primer moment trobaràs uns pastors propers que aclariran tots els dubtes que et vinguen al cap. La teua feina només serà gaudir de les sensacions i experiències que el camí ens donarà. Però a més, aprendràs un munt de coses vers el ramat, la transhumància i la natura, gairebé sense adonar-te'n.

Iª FESTA DE LA TRANSHUMÀNCIA - CAUDIEL 6 DE NOVEMBRE DE 2010

Iª FESTA DE LA TRANSHUMÀNCIA - CAUDIEL 6 DE NOVEMBRE DE 2010
A meitat de la ruta tenim previst fer la festa de la transhumància. Serà el dissabte 6 de novembre i la celebrarem a Caudiel. Junt als organitzadors de la MARXA A PEU AL CAMP DE MORVEDRE, estem preparant un dia molt especial d'acompanyament al ramat i convivència amb la gent de Caudiel. Tindrem un sopar amb olleta i embotit, tindrem música i projecció d'imatges de la nostra transhumància. Vos esperem!!

CARN 100% ECOLÒGICA

Les nostres ovelles es crien com abans, és a dir caminant i menjant herba. En cap moment s'estabulen ni mengen pinso. Com a resultat d'això, els corders tenen una carn totalment ecològica i amb un sabor que se n'ix d'allò que ens venen els supermercats. A l'estiu pasturen a la Serra d'Albarracín i a l'hivern a les planures del Camp de Morvedre. Gaudiràs de la millor carn que hui hi ha a les terres valencianes.



El ramat pastura ara a l'estiu pels boscos de la Serra d'Albarracín

Etapes

Les etapes són merament orientatives. La rabera és imprevissible i l'oratge també influeix. Les ovelles porten la seua marxa i és díficil arribar a una concreció semblant a la que portem els humans amb els rellotges, els dies i les setmanes. Tenim previst que la marxa siga de 13/15 díes.

27/10/2010Orihuela Trem.Paridera Meadero
28/10/2010 Paridera Meadero Los Páramos
29/10/2010Los PáramosMasada Alta
30/10/2010 Masada Alta San Blas
31/10/2010San BlasCastralvo
01/11/2010 Castralvo Pto. Escandón
02/11/2010Pto. EscandónPuebla Valverde
03/11/2010 Puebla Valverde Albentosa
04/11/2010AlbentosaBarraques
05/11/2010 Barraques Pastura/descans
06/11/2010Pastura/descansCaudiel
07/11/2010 Caudiel Castellnovo
08/11/2010Castellnovo Soneja
09/11/2010Soneja Petrés